Evolució TIC en la legislació educativa

En molts àmbits de la nostra societat s’han incorporat les tecnologies per innovar i millorar els serveis disponibles, com per exemple en el món sanitari o empresarial. En canvi, al sector educatiu no ha succeït el mateix. Els mestres actuals, afortunadament no tots, segueix desenvolupant metodologies molt similars als mestres dels nostres pares o inclús dels nostres avis. Ens ha costat introduir les noves tecnologies als centres i ens està costant encara més usar-los de manera constructiva amb metodologies innovadores que promoguin la cooperació i l’aprenentatge col·laboratiu. En aquesta entrada parlaré de com ha anat evolucionant la introducció de les TIC en la legislació educativa, que te part de la culpa del poc desenvolupament que han tingut les TIC als centres educatius a Espanya.

En el marc legal, tot va començar en la dècada dels vuitanta del s.XX, moment en el que els països més desenvolupats s’adonaren de la necessitat de formar als infants per l’ús dels ordenadors per les noves demandes de la societat en la que els hi tocaria viure. Així es van començar a introduir a les escoles, recursos, assignatures, formació pels mestres en la informàtica... així com diversos programes institucionals per introduir els infants al món de la digitalització i el processament de la informació. Però tot això va durar fins a la dècada del noranta del mateix segle, en el que la crisi econòmica provocà l’estancament de tots aquests avenços, arribant a la conclusió que els ordinadors no han provocat la revolució pedagògica esperada.

A continuació l’esquema que vam fer a classe sobre aquests programes institucionals finals s.XX.

Malgrat així al s.XXI s’ha intentat tornar a promoure aquesta tendència; a continuació l’esquema realitzat a l’aula sobre aquest període de temps.

Un dels programes que més èxit ha tingut ha estat Escuela 2.0 (promou entre molts altres aspectes el model un nen per ordinador=model 1:1). Llàstima que va acabant desapareixent amb la crisi econòmica i el canvi de partit polític a nivell estatal. A continuació l’esquema que vam realitzat a classe al respecte.

Es va fer un estudi sobre les valoracions, expectatives i informació del professorat sobre aquest programa i crida l’atenció que aquests en general no demanden el fet de planificar projectes o experiències entre centres de forma col·laborativa, una manera d’aprendre els uns dels altres,  entre tots i de tots. Llàstima no aprofitar aquesta metodologia tan poderosa.  

Per aconseguir usar les TIC per a la innovació pedagògica cal començar amb una PLA TIC, “un instrument de planificació integrat en el PE (projecte educatiu) que persegueix el desenvolupament del tractament de la informació i competència digital i la integració de les TIC com a eina didàctica en els processos d’ensenyament-aprenentatge” (Conselleria d’Educació, Universitats, Cultura i Esport del Govern de Canàries). Aquest Pla ha de tenir els objectius clars, ser viable i flexible, estar contextualitzat, consensuat i organitzat. A continuació l’esquema al respecte realitzat a classe.

  

El que ha provocat que tots aquests programes, esmentats anteriorment i altres no esmentats, no tinguin tant d’èxit és...

-        La falta de coordinació entre les comunitats autònomes, la falta d’un programa institucional promulgat per l’Estat per a tot el país, així com per la falta de col·laboració entre tots dos.

-          Els canvis continus de les lleis impedeix la evolució, avaluació, millora i innovació d’un pla educatiu, ja que canvien sense donar temps a detectar els resultats en els alumnes.

-          La falta de consens amb responsables de la educació per part dels polítics que promulguen les lleis. La falta de coneixement que tenen aquests últims sobre la educació provoca el fracàs de totes les lleis educatives.

-          Respecte al professorat, amb tot aquests anys es pot dir que existeix “voluntat de canvi i consciència de la rellevància pedagògica dels ordinadors. Però, aquestes actituds positives i creencies tampoc garanteixen que el professorat desenvolupi pràctiques educatives innovadores, constructives i de qualitat recolzades en l’ús de les tecnologies digitals” (Area, 2006). No cal oblidar que la formació del professorat i la seva figura “és un eix clau i substantiu en els processos  d’implementació exitosa de qualsevol política educativa” (Area, Sanabria, Vega, 2013), incloent les TIC, es clar.

Potser el problema està en el fet que “els ordinadors qüestionen tot el model d’ensenyament desenvolupat fins ara. Difícilment poden usar-se les tecnologies digitals amb els alumnes, sense renovar i innovar la metodologia i pràctica docent” (Area, 2006). La clau està en fer  un “canvi de xip” (Jordi Adell, 2014). Pareix que usem les TIC per fer el mateix que fèiem en la educació tradicional: en compte d’escriure a mà, escrivim en ordinador, en comptes de fer fitxes a mà les fem a ordinador; pareix que deixem a banda les oportunitats d'aprenentatge que proporcionen les TIC.

I efectivament encara no s’han integrat ni usat les noves tecnologies per innovar  i revolucionar la pedagògica a les escoles; no s’han utilitzat per fomentar l’aprenentatge col·laboratiu o “l’aprenentatge en xarxa” (Adell, 2014) (hi ha excepcions, es clar). Actualment amb la LOMCE (a la meva entrada de primer curspodeu llegir un anàlisi sobre les lleis educatives anteriors, aquesta no s’inclouja que encara no s’havia promulgat) hi ha un article dedicat a les TIC on tampoc es dóna  èmfasi en aquests dos punts. 

Per acabar, dir que a una conferència que vam assistir jo i les meves companyes de’n Jurjo Torres (aconsello visitar la seva web) parlava de “l’altre cara de la LOMCE”. El fet és que hem d’anar en compte, per que amb aquesta nova llei, juntament amb el capitalisme i les lleis del mercat, el que es vol aconseguir és una societat on les persones siguin economistes, financeres, capitalistes, consumistes, etc. és un tema que m’espanta molt i em fica la pella de gallina ja que justament estem llegint La utilidad de lo inútil de Nuccio Ordine que l’aconsello molt. En el llibre ens transmet també aquesta idea de l’Estat i els polítics: de fer-nos fer activitats i tasques en les que no tinguem que reflexionar, pensar, arribar en acords, unir-nos i fer força i així debilitar-los... al fons tenen por de nosaltres, tenir por que acabem amb els seus plans. Segur que per això no els interessa fomentar el treball col·laboratiu i l’aprenentatge  en xarxa, ja que és la millor arma que tenim per una nova revolució educativa. 

Ho deixo aquí per avui, fins aviat!


Referències bibliogràfiques:
- Area M.; Sanabria A.L; Vega A.Mª (2013): Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Revista Científica de Tecnología Educativa. La Laguna (Espanya).

- Consejería de Educación, Universidades, Cultura y Deportes. Gobierno de Canarias: Orienaciones para la elaboración del Plan de Tecnologías de la Información y la Comunicación (PLAN TIC) en los centros educativos.


- Area Moreira M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y la comunicación al sistema escolar. Universidad de la Laguna