Evolució TIC en la legislació educativa

En molts àmbits de la nostra societat s’han incorporat les tecnologies per innovar i millorar els serveis disponibles, com per exemple en el món sanitari o empresarial. En canvi, al sector educatiu no ha succeït el mateix. Els mestres actuals, afortunadament no tots, segueix desenvolupant metodologies molt similars als mestres dels nostres pares o inclús dels nostres avis. Ens ha costat introduir les noves tecnologies als centres i ens està costant encara més usar-los de manera constructiva amb metodologies innovadores que promoguin la cooperació i l’aprenentatge col·laboratiu. En aquesta entrada parlaré de com ha anat evolucionant la introducció de les TIC en la legislació educativa, que te part de la culpa del poc desenvolupament que han tingut les TIC als centres educatius a Espanya.

En el marc legal, tot va començar en la dècada dels vuitanta del s.XX, moment en el que els països més desenvolupats s’adonaren de la necessitat de formar als infants per l’ús dels ordenadors per les noves demandes de la societat en la que els hi tocaria viure. Així es van començar a introduir a les escoles, recursos, assignatures, formació pels mestres en la informàtica... així com diversos programes institucionals per introduir els infants al món de la digitalització i el processament de la informació. Però tot això va durar fins a la dècada del noranta del mateix segle, en el que la crisi econòmica provocà l’estancament de tots aquests avenços, arribant a la conclusió que els ordinadors no han provocat la revolució pedagògica esperada.

A continuació l’esquema que vam fer a classe sobre aquests programes institucionals finals s.XX.

Malgrat així al s.XXI s’ha intentat tornar a promoure aquesta tendència; a continuació l’esquema realitzat a l’aula sobre aquest període de temps.

Un dels programes que més èxit ha tingut ha estat Escuela 2.0 (promou entre molts altres aspectes el model un nen per ordinador=model 1:1). Llàstima que va acabant desapareixent amb la crisi econòmica i el canvi de partit polític a nivell estatal. A continuació l’esquema que vam realitzat a classe al respecte.

Es va fer un estudi sobre les valoracions, expectatives i informació del professorat sobre aquest programa i crida l’atenció que aquests en general no demanden el fet de planificar projectes o experiències entre centres de forma col·laborativa, una manera d’aprendre els uns dels altres,  entre tots i de tots. Llàstima no aprofitar aquesta metodologia tan poderosa.  

Per aconseguir usar les TIC per a la innovació pedagògica cal començar amb una PLA TIC, “un instrument de planificació integrat en el PE (projecte educatiu) que persegueix el desenvolupament del tractament de la informació i competència digital i la integració de les TIC com a eina didàctica en els processos d’ensenyament-aprenentatge” (Conselleria d’Educació, Universitats, Cultura i Esport del Govern de Canàries). Aquest Pla ha de tenir els objectius clars, ser viable i flexible, estar contextualitzat, consensuat i organitzat. A continuació l’esquema al respecte realitzat a classe.

  

El que ha provocat que tots aquests programes, esmentats anteriorment i altres no esmentats, no tinguin tant d’èxit és...

-        La falta de coordinació entre les comunitats autònomes, la falta d’un programa institucional promulgat per l’Estat per a tot el país, així com per la falta de col·laboració entre tots dos.

-          Els canvis continus de les lleis impedeix la evolució, avaluació, millora i innovació d’un pla educatiu, ja que canvien sense donar temps a detectar els resultats en els alumnes.

-          La falta de consens amb responsables de la educació per part dels polítics que promulguen les lleis. La falta de coneixement que tenen aquests últims sobre la educació provoca el fracàs de totes les lleis educatives.

-          Respecte al professorat, amb tot aquests anys es pot dir que existeix “voluntat de canvi i consciència de la rellevància pedagògica dels ordinadors. Però, aquestes actituds positives i creencies tampoc garanteixen que el professorat desenvolupi pràctiques educatives innovadores, constructives i de qualitat recolzades en l’ús de les tecnologies digitals” (Area, 2006). No cal oblidar que la formació del professorat i la seva figura “és un eix clau i substantiu en els processos  d’implementació exitosa de qualsevol política educativa” (Area, Sanabria, Vega, 2013), incloent les TIC, es clar.

Potser el problema està en el fet que “els ordinadors qüestionen tot el model d’ensenyament desenvolupat fins ara. Difícilment poden usar-se les tecnologies digitals amb els alumnes, sense renovar i innovar la metodologia i pràctica docent” (Area, 2006). La clau està en fer  un “canvi de xip” (Jordi Adell, 2014). Pareix que usem les TIC per fer el mateix que fèiem en la educació tradicional: en compte d’escriure a mà, escrivim en ordinador, en comptes de fer fitxes a mà les fem a ordinador; pareix que deixem a banda les oportunitats d'aprenentatge que proporcionen les TIC.

I efectivament encara no s’han integrat ni usat les noves tecnologies per innovar  i revolucionar la pedagògica a les escoles; no s’han utilitzat per fomentar l’aprenentatge col·laboratiu o “l’aprenentatge en xarxa” (Adell, 2014) (hi ha excepcions, es clar). Actualment amb la LOMCE (a la meva entrada de primer curspodeu llegir un anàlisi sobre les lleis educatives anteriors, aquesta no s’inclouja que encara no s’havia promulgat) hi ha un article dedicat a les TIC on tampoc es dóna  èmfasi en aquests dos punts. 

Per acabar, dir que a una conferència que vam assistir jo i les meves companyes de’n Jurjo Torres (aconsello visitar la seva web) parlava de “l’altre cara de la LOMCE”. El fet és que hem d’anar en compte, per que amb aquesta nova llei, juntament amb el capitalisme i les lleis del mercat, el que es vol aconseguir és una societat on les persones siguin economistes, financeres, capitalistes, consumistes, etc. és un tema que m’espanta molt i em fica la pella de gallina ja que justament estem llegint La utilidad de lo inútil de Nuccio Ordine que l’aconsello molt. En el llibre ens transmet també aquesta idea de l’Estat i els polítics: de fer-nos fer activitats i tasques en les que no tinguem que reflexionar, pensar, arribar en acords, unir-nos i fer força i així debilitar-los... al fons tenen por de nosaltres, tenir por que acabem amb els seus plans. Segur que per això no els interessa fomentar el treball col·laboratiu i l’aprenentatge  en xarxa, ja que és la millor arma que tenim per una nova revolució educativa. 

Ho deixo aquí per avui, fins aviat!


Referències bibliogràfiques:
- Area M.; Sanabria A.L; Vega A.Mª (2013): Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Revista Científica de Tecnología Educativa. La Laguna (Espanya).

- Consejería de Educación, Universidades, Cultura y Deportes. Gobierno de Canarias: Orienaciones para la elaboración del Plan de Tecnologías de la Información y la Comunicación (PLAN TIC) en los centros educativos.


- Area Moreira M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y la comunicación al sistema escolar. Universidad de la Laguna

POSSIBILITATS I LIMITACIONS DEL SOFTWARE EDUCATIU

Bon dia,

Aquests dies hem estat tractant sobre els conceptes bàsics de multimèdia, i en conseqüència i en relació amb els nostres estudis (es clar) els softwares educatius (S.E, a partir d’ara). Segurament tots hem interactuat amb S.E en la nostra infantesa: tant a casa, per iniciativa dels pares, o a l’aula amb iniciativa del claustre docent de l’escola on assitiem. Introdueixo els esquemes realitzats a classe sobre tots dos temes esmentats:

En el meu cas recorda (i per que es va parlar a classe, la meva memòria no em permet molt més) el software de’n PIPO. Recordo estar en l’aula d’informàtica, on cada alumne hi jugava amb el seu ordinador. El que no recordo és si anàvem tot el grup-classe o només els infants que encara no dominàvem la llengua. Altres S.E que recordo són els que ens venien incorporats amb els llibres d’anglès.

Bé, en aquesta entrada voldria parlar de les possibilitats i limitacions que ens poden brindar els S.E. Els meus comentaris estaran influències sens dubte de les meves experiències pròpies.

Començant per les limitacions voldria dir que és una llàstima que la majoria de S.E estan dissenyats de manera simple amb gràfics senzills, pantalles simples, etc. Rarament veiem un S.E amb dissenys sorprenents similars als videojocs que tots hem jugat de petits, com per exemple en Super Mario. A més, el joc es sol centrar massa en els objectius educatius oblidant el fet “d’aprendre jugant” (Santos Urbina, 2000); no oblidem els interessos econòmics que hi ha al darrere, vendre el màxim de sowftares amb les mínimes despeses possibles. Un bon S.E “els criteris pedagògics han de tenir més pes que els criteris tècnics” (Jesús Valverde, 2007). Aquestes dues causes provoca que el joc sigui avorrit i no arribi a captar l’atenció dels infants. Jo, amb la meva pròpia experiència, puc dir que tots els softwares educatius amb els que he interactuat m’han resultat avorrits. Per això mateix, penso que es necessari el canvi cap a jocs educatius més divertits, que siguin vertaderament “jocs”. El curs passat na Paula, na Felisa i jo vam analitzar un videojoc educatiu descarregat de Google Play, en aquest es poden veure un gran quantitat de limitacions, errors, etc. deixo l’enllaç per els interessats.

Per altra banda, i tal com ja hem comentat a classe, “el ventall d’edats dels softwares educatius és molt ampli” (Urbina, 2000). Això provoca que els més petits es trobin amb una gran varietat de dificultats i els més grans s’avorreixin, mentre que un grup molt reduït seguirà els transcurs normal del disseny del software.  A més, seguint en les limitacions dels softwares és clar, penso que els hi donam un mal us. Poques vegades llegim les guies que venen incorporades, i com a conseqüència, les modalitats d’us que li podem aplicar al software són inadequades.

Per acabar amb les limitacions, dir que penso que és una llàstima que el jocs no permeten en gran mesura el desenvolupament de la creativitat. Els nens només podran usar el joc per fer el que ha estat dissenyat i programat pels editors i creadors del software. És una llàstima que no siguin més flexibles.

Pel que fa a les possibilitats, dir que n’hi ha moltíssimes en cas que el productor sigui un docent. Així doncs, el mestre pot dissenyar un software en base a les característiques i necessitats de la seva classe en concret, tant el seu nivell cognitiu com els estils d’aprenentatge que pugui haver en l’aula. No només això sinó que inclús pot fer una variant a un alumne concret amb algun tipus de dificultat d’aprenentatge, amb icones més grans, per exemple (això dependrà de les necessitats i capacitats de cada nen en concret). A més, també per fer que el joc sigui més divertit crear-lo en base als interessos dels infants. Si a una classe els hi agrada molt els insectes (com era la classe on vaig fer el pràcticum I el curs anterior), introduir aquest element al joc els hi motivarà més; quina emoció tant per a nosaltres com a docent així com per els alumnes. No només això, sinó que també es pot adaptar/crear un software d’un projecte que estem treballant a l’aula. Pel que fa als estils d’aprenentatge se’ls pot donar la possibilitat als infants de elegir com jugar: amb música, de forma més visual, etc. En definitiva es tracta de que sigui un programa “que s’ha adapti a diferents nivells de desenvolupament” (Urbina, 2000).; que, a més, també tenim la possibilitat de jugar amb la dificultat de joc segons les capacitats de la nostra aula, sempre augmentant aquesta de forma progressiva, és clar.

En conclusió, les TIC’s s’han d’introduir a les aules, és una realitat i un canvi que no li hem de donar l’espatlla. Jo, com a futura docent, penso que complementar els aprenentatges en la vida real amb sowftares educatius cerats per mi mateixa o per altres professionals però que s’adeqüin al meu grup-classe en concret (el seu nivell cognitiu, interessos, motivacions, etc.), serà molt més significatiu pels infants, ja que s’adapta a la societat en la que els hi ha tocat viure. El que si hem de tenir en compte és la fonamentació de l’autonomia, la manera en que tracta els errors el S.E (amb principis constructivistes i deixant-li temps a l’infant a pensar-se bé a resposta, poder reflexionar al respecte i autoavaluar-se a si mateix ), i sobretot, analitzar “el tipus d’experiències d’aprenentatge que proporciona el S.E.” (Valverde, 2007). A més, no cal oblidar avaluar el software en si; les llistes de control són una bona alternativa. Aprofito per incloure la entrada de na Felisa: Videojocs...tutelats: experiència reflexiva, per que penso que és molt fructífera i ens pot aportar diverses idees a l’hora de crear un software educatiu; també basada en la mateixa experiència del videojoc de Google Play que he comentat anteriorment. 

Referències bibliogràfiques:

- VALVERDE, Jesús: Módulo III. Evaluación de materiales didácticos multimedia.

- VALVERDE, Jesús: Módulo I. Procedimiento básico para el diseño y producción de multimedia educativos.

- URBINA, Santos: algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil. Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa. 2000 

El meu PLE

El PLE. Un concepte que per a mi i per a moltes de les meves companyes no és nou.  Ja a primer el vam tractar i, de fet, vam fer un PLE a l’inici del curs i un altre a finals de curs. D’aquesta manera hem pogut veure la nostra evolució respecte a les eines que usàvem en la nostra vida quotidiana, el resultat final va ser el següent. També enllaço la entrada al respecte.

PLE, 1r GEDI (2012)

Així doncs. Es tracta “d’un conjunt d’eines, fonts d’informació, connexions i activitats que cada persona empra de forma assídua per aprendre” (Adell i Castañeda, 2010). A més, és “un aprenentatge el resultat del qual intervenen tres processos cognitius bàsics: llegir, reflexionar/fer i compartir” (Attwell, 2008). A continuació adjunto el meu PLE actual. 

PLE, AALOUF (2014)

Es poden detectar algunes diferències respecte al PLE de ara fa tres anys: alguns eines noves s’han començat a usar (com per exemple Mindomo) i d’altres no apareixen per què no els hi donat us (Encore o Photoscape). El PLE, a més, ens ajuda a adonar-nos d’on extraiem la informació, de com la compartim, quin ús li donem, etc. Fer el PLA m’ha ajudat a donar-me compte de la utilitat que dono en aquestes eines.

La veritat que jo també em vaig qüestionar el per que de la importància ara del PLE, si sempre hem fet aquest procés mental. Dic “també” per què a Adell i Castañeda ho esmenten en les seves dues lectures citades a baix. Totes dues lectures m’han fet veure la seva importància. De fet, ara més que mai, en la nostra societat plena de canvis. Per a Adell i Castañeda (2010), és una manera “d’aprendre a aprendre en la era digital”, una vertadera eina de “metacognició” (Adell i Castañeda, 2010), ja que és una manera de veure de forma visual les estratègies i els recursos que usem per arribar al nostre objectiu així com avaluar-los: com per exemple com fer-se un vídeo cantant i pujar-lo a una entrada de blog? Quins altres recursos puc emprar?, etc.

Voldria comentar, a més,  que el fet de tenir un e-portafoli m’ha ajudat a enriquir molt el meu PLE, en especial el PLN ja que mai havia compartit el meu coneixement, dubtes, experiències, etc. de forma online. Una manera de veure’m reflectida però de forma escrita. De fet entrar al blog de les companyes i llegir-lo és com si les tinguessis davant parlant. Ha estat una manera totalment nova per fer escoltar la meva veu. No només això, sinó que per penjar certs aspectes hem hagut de cercar noves eines per aconseguir-ho, photopeach per crear presentacions de imatges, voki per gravar i pujar audicions, CMaptools per crear mapes conceptuals, etc.  En el futur m’agradaria ser més fluent respecte a compartir les meves entrades de blog (o de les meves companyes) en altres eines, és a dir, penso que no realitzo gaire interactuacions entre les eines que empro. La única que destaca és el Whats App on mitjançant grups d’amics i de familiars compartim moltes notícies, pàgines informatives sobre temes que ens interessen, etc. per això mateix la he inclòs en el PLE per que és el lloc on més comparteixo més pàgines.

Així doncs en el meu PLE destaca el PLN (Red Personal d’Aprenentatge) gràcies (sobretot) al blog. Pensant en el futur m’emociona pensar en el claustre vitual mencionat pels autors citats. Imaginem-nos un context en el que el claustre amb el que ens ha tocat treballar no comparteix les nostres idees i no ens ajuda a desenvolupar-les ni a millorar-les. Aquest clautre virtual ens dona la possibilitat de consultar a altres docents, siguin on siguin, i també poder crear claustre virtuals en els que diferents docents comparteixen els mateixos interessos i pretenen millorar la seva pràctica educativa. Només en pesar-ho se’m fica la pell de gallina, quina emoció poder comentar amb mestres amb altres experiències, altres grups-classes o inclús amb una altra cultura i compartir una gran quantitat d’eines i metodologies educatives. Tu elegeixes aquelles persones que segueixen una mateixa o pareguda línia educativa, ells et poden proporcionar noves idees i metodologies i viceversa. Aquest grup de persones formen el que s’anomena CoP: Comunitat de Pràctica (Wenger, 2006). Serà un espai en el que disposarem de multitud “d’oportunitats d’aprenentatges a partir de la investigació i reflexió sobre la pràctica” (Adell i Castañeda, 2011), primordial per a un bon docent. Posem de cas que ara el nostre grup-classe actual tenim una filosofia i línia educació semblant, us imagineu una claustre virtual entre totes? Seria magnífic poder compartir els nostres aprenentatges i investigar-ne d’altres de forma conjunta i sense témer la distància física que ens sepra. Al següent enllaç parla de la nova experiència: Noves experiències educatives: el claustre virtual. 

Per acabar, dir que el fet de voler estar en continua formació enriqueix sense cap dubte el nostre PLE, però requereix tant d’una “implicació cognitiva com emocional” (Adell i Castañeda, 2011) i amb la motivació de millorar contínuament el seu Desenvolupament Professional Docent (DPD, segons Adell i Castañeda, 2011). Per tant, un mestre que pensi que la seva labor es redueix al temps que passa a dins l’aula amb els seus alumnes i que a fora del centre deixa de ser docent, poc èxit tindrà el seu PLE. Cal renovar-se contínuament i de forma paral·lela als avenços de la societat (o almenys intentar-ho) si volem adaptar-nos a les diferents generacions que ens toqui tenir a l’aula.  

Quines són les possiblitats de la Web 2.0 per a la trasformació del rol docent?

Web 2.0? Què és això? Segurament que molts teniu aquest terme familiaritzat, altres no i la majoria penseu que no sabeu que és, encara que segurament en feu ús.  

La societat adulta tots recordaran aquells ordinadors de sobre taula en el que era com una "capsa": tot el que feies i guardaves es quedava allí, sense possibilitat d’extraure’l (excepte amb discos extraïbles). Doncs aquest tipus de web, estàtica i que s’usava bàsicament per accedir i consumir la informació és el que s’anomenava Web 1.0. 

En canvi, la web 2.0, és molt diferent, amb el seu estaticisme dona moltíssimes possibilitats per a que qualsevol usuari pugui participar en la creació de informació i poder compartir-la amb qualsevol usuari, independentment de la seva ubicació o del temps. Aquesta possibilitat que proporciona la web 2.0 em pareix molt fructífera: podem aprofitar la presència d’altres mestres (per exemple) i, com a conseqüència poder compartir diferents recursos, comentar i opinanant sobre el seu funcionament així com moltes altres possibilitats. Això també permet crear coneixement de forma col·labrativa. De forma online, dues mestres (o més) podem fer una programació conjunta  sobre el mateix cas de necessitat a l’aula, per exemple un nen cec. 

Les teles d'aranya ens recorden a la xarxa d'Internet
Imatge de Shannon Orem

Es tracta, a més,  d’una espècie de xarxa que podríem comparar amb la tela de les aranyes. Dic teles d’aranyes veient el centre i l’aranya en si com a Internet i la tela amb la seva composició complexa i connectada tota entre sí les diferents connexions que poden sorgir la web. Un exemple clar és el Blogger, si aquestes mestres comparteixen el seu treball els hi servirà a moltíssimes altres persones, entre les cuals destaco els que et segueixen al blog i els que el comparteixen amb altre gent i formen la “tela d’aranya que he comentat”. Aprofito per incloure el següent video que vam realitzar na Felisa (la meva companya de classe) i jo en el que explicàvem el sentit que té per a nosaltres tenir un eportafoli, aconsello (a més) llegir la entrada en la que va estar publicada:

Per tant, aquesta “interconectivitat i interactivitat es el que dona valor a la Web 2.0 (Maiz Olazabalaga, 2009). Aprofito per incloure dos esquemes fets a classe, un de la Web 2.0 i l'altre també però relacionat amb la educació:

Mapa conceptual web 2.0 (Grup 4t GEDI, 2014) basant-nos en les referències bibliogràfiques citades al final de l'entrada. 

Mapa conceptual web 2.0 i l'Educació (Grup 4t GEDI, 2014) basant-nos en les referències bibliogràfiques citades al final de l'entrada.

Per altra banda, altre gran possibilitat que ens ofereixen la web 2.0 es la de formar una societat reflexiva i crítica. Em de ser ben conscients que la Web 2.0 ens donarà la possibilitat de formar a alumnes en una societat en la que el coneixement no depèn només de l’expert format i reconegut oficialment pel país sinó per altre gent que compta amb la experiència. Es tracta de la “societat de la conversació” (Ortiz de Zárate, 2008) en la que tot es pot posar en qüestionament i en la que abunda “l’aprenentage col·laboratiu i participatiu” (Cabero Almenara, 2009). Una pràctica que jo desenvoluparia per aconseguir alumnes crítics i reflexius, és ajudar-los a analitzar les pàgines webs, els vídeos i tots els continguts de Internet per ells mateixos. Per entendrem ficarem d’exemple Youtube. Posem de cas que  volem aprendre a classe com fer un volcà en una maqueta petita. Quina millor manera d’analitzar les diferents maneres que existeixen a Internt fetes a proba per altres persones. Així com analitzar la viabilitat del procés  i els perills que puguin provocar, un veritable aprenentatge per a tota la vida. En aquest mateix tipus d’activitat podem aprofitar el moment per inculcar la importància de reconèixer les idees dels altres i per tant els drets d’autor; són “valors” (Suvires García i Ruiz Galacho, 2011) que cal educar als infants des de ben petits. Per exemple: “la idea del volcà que més ens ha agradat ha estat d’aquesta mare, que ha fet la prova amb els seus fills”, potser inclús podríem entre tots agrair-li (mitjançant un comentari) el fet de compartir el vídeo. Aquest cas es tracta de una dona que sense ser mestre està en “condició social d’aprenentatge” (Sangrà Morer, 2014). He posat aquest exemple per que és una realitat que hem d’afrontar. Tots veiem vídeos, però no amb la mateixa vulnerabilitat que ho fan els infants. Per això mateix aquest canvi es necessari i fer dels infants autònoms per analitzar tots aquests continugts ha de ser un repte per a nosaltres com a futures mestres, aprofitant sempre els recursos lliures, es clar. 

Per acabar afegeixo el següent mapa conceptual que resumeix molt els diferents rols que hauria de tenir un mestre a l’aula segons George Siemens (2010), citat per Eva Maria Rosselló (2014).

Referències bibliogràfiques:

-      - Suvires García, M.A. y Ruiz Galacho, S.(2011): "Derechos de autor y propiedad intelectual en Internet paraeducación". En: J. Ruiz Palmero y J. Sánchez Rodríguez (Coors.). Buenasprácticas con TIC para la investigación y la docencia. Málaga: Universidad deMálaga.

- Cabero Almenara (2010): Web 2.0. El usode la web en la sociedad del conocimiento. Investigación e implicacioneseducativas (Capítol 1).

- Maiz Olazabalaga (2009): Web 2.0. El uso de la web en la sociedad delconocimiento. Investigación e implicaciones educativas (Capítol 8).

- Sangrà Morer (2014): La función educativa del “otro” en red. Visitada. URL http://blogs.elpais.com/traspasando-la-linea/2014/08/la-funci%C3%B3n-educativa-del-otro-en-red.html  (visitada  el 10 d’octubre de 2014).

- Maria Rosselló, E. (2014): La Enseñanza en Redes Sociales y Tecnológicas (traducció de George Siemens, 2010). URL http://aprendreescrear.blogspot.com.es/2014/10/llavors-que-creixen.html (visitada dia 10 d’octubre de 2014)

- Youtube. (octubre 9 del 2014.) Web 2.0. Obtingut de https://www.youtube.com/watch?v=Bc0oDIEbYFc
- Imatge de la tela d'aranya de Shannon Orem

Alfabetització s.XXI

Quan llegeixo aquesta frase el primer que em ve al cap és la forma en la que ens comuniquem avui en dia. El que esta clar és que no és la mateixa forma de comunicar-nos que fa uns quants anys enrere. L’alfabetització està molt relacionada amb la comunicació, i és la temàtica de la qual en vull parlar en la següent entrada.

He de confessar que no podia parar de pensar en el tema durant la classe en la que el vam tractar. Quin era el meu objectiu principal com a mestre? (a banda de la educació en sí així com els valors i actituds socials, la empatia, la solidaritat, el viure en societat, etc.). Centrant-me en la alfabetització penso en ensenyar i escriure, que segons Jordi Adell (1997) ha estat l’aprenentatge més important en l’escola. Però segueix sent-ho en l’actualitat?

Per una banda, si en l’escola el que volem ensenyar són aspectes funcionals que serveixen per a la resta de la teva vida. Com puc fer que un infant li doni utilitat al fet de llegir i  escriure mentre els infants veuen les seves famílies i la societat en general escrivint majoritàriament en forma digital?: per escriure o contestar un missatge s’escriu en mòbil, tablet o ordinador, el mateix passa per escoltar música, llegir notícies, fer reclamacions, fer compres, etc. Per tant no seria més fàcil aprendre a llegir i a escriure directament des de les noves tecnologies, que sí que els hi donaran ús?

Per altra banda, hi penso i considero que no hauríem d’arribar a aquell punt, sense agafar mai un bolígraf i aprendre a escriure en un full. Sobretot per que el dia en que ens falti la electricitat en tot el món, que passarà? Ningú sabrà escriure a mà? Tornaríem a una societat pareguda a l’època prehistòrica?

Tornant a la realitat, cal saber adaptar-se al dia dia, als alumnes i generacions que ens toquin i a la societat en la que ens trobem. Penso que en moltes escoles el procés d’alfabetització es fa prou bé. Jo per la meva part ho faria de forma paral·lela: aprendre a llegir i a escriure a mà, i al mateix temps introduir aquest aprenentatge en el món tecnològic donant-li la funcionalitat real que li toca. El meu nebot amb 4 anys es dirigia a Youtube per escriure Tomgry (Tom i Jerry), mentre encara aprenia a llegir i escriure a l’escola (sempre baix el control d’un adult).

A més, i per acabar, dir que cal tenir molt en compte que el llenguatge mediàtic (necessari per l’alfabetització en l’actualitat) no es resumeix en frases, punts i comes, com en llengua escrita. Sinó que apareixen molts més elements que només els aprens fent-ne ús ja que esta ple de icones que sinó les coneixes no les pots entendre. Un analfabet no entendria que clicar en la lupa significa cercar alguna cosa. Seria el que Jordi Adell (1997) anomena un codi abstracte i artificial.

Fins aquí aquesta entrada, fins la pròxima!

Primera imatge de David Acevedo Godoy 

Segona imatge de Intel Free Press

Presentació

Bon dia,

La següent entrada té l’objectiu de presentar el meu últim blog, de la carrera i no de la meva carrera professional.

Puc dir que em sento preparada per afrontar la recta final, encara que les pors no em falten ja que ens han comentat que les assignatures d’enguany requereixen molt de temps de dedicació.

He de confessar, a més, que començo el curs amb molts de dubtes que m’han sorgit durant les pràctiques.  Però la veritat que no m’inquieta ja que penso que és una bona senyal: tinc més coses que aprendre. De totes maneres està clar que les portes sempre han de quedar obertes, ja que mai arribarem a abordar tot el coneixement.

Això és tot, començo amb les piles cargues. Fins la pròxima!

Imatge de Bert Kaufmann